Amb el suport de
revista
Cop d'Ull
Canal 21 Ebre en directe • Canal 21 Ebre en directe • Canal 21 Ebre en directe
Perdre un llençol
(SALVADOR PEIRÓ I MORELL)
Ja sé que som a l'agost, que fa molta calor i que ara segons quines coses us interessen lo just. Heu prioritzat el descans, la platja o, simplement, el no fer res. No? O sigui que heu banalitzat algunes de les coses que fa uns mesos us treia el son i, ara, en canvi, us desviviu per xalar, i prou. Us preguntareu; i ara què vol aquest? Doncs, sense voluntat de fer-me el pesat, m'agradaria recuperar un episodi recent de la vostra vida i anotar, com acostumem a fer cada mes, algunes reflexions que, si més no per a mi, no són banals.
Quan un partit polític insisteix tant en posar pantalles gegants per veure un o més partits de futbol és perquè aquest esport té implicacions polítiques. I qui digui el contrari; o menteix per alguna raó interessada o no en té ni punyetera idea. Quan una Assemblea Nacional, - com per exemple la francesa -, obre una comissió d'investigació i cita a declarar el seleccionador nacional de futbol perquè expliqui l'eliminació del seu equip és perquè aquest esport té un interès polític. I a qui no li agradi; que el bombin. Senyores i senyores; el futbol és política! El futbol només, no, qualsevol manifestació esportiva és política. Si no fos així no seria possible transformar l'interès personal de l'individu que competeix en un interès col·lectiu i per tan econòmicament rendible.
Aquesta mutació d'un interès individual a un de col·lectiu és doncs un poderós mecanisme polític d'afiliació a una idea. I per si no ho sabíeu, la selecció espanyola ha guanyat el campionat del món de futbol i, com és lògic, aquesta afiliació de grup ha sorgit espontàniament en forma de floració d'estanqueres per tot arreu, i en articles, proclames i orgies dialèctiques a tots els mitjans. Un mundial, dit de passada, que no passarà a la història per la qualitat dels partits, ni per l'espectacle dels astres futbolístics, ni per l'organització però que, i això no ho podem negar, han guanyat de forma merescuda els espanyols. I això, per als que no ens en sentim d'espanyols fa mal, molt de mal. Fa mal perquè Espanya no és la nostra idea col·lectiva sinó que n'és la contra-idea.
És la idea que no ens deixa tenir seleccions esportives catalanes, i és la idea que ens fa dir coses tan surrealistes com “jo sóc espanyol i català” o “si es guanya, guanya el Barça i si es perd, perd Espanya”. Deixeu-me dubtar de la possibilitat de tenir dues afiliacions nacionals a la vegada, com de dubtar de la validesa d'una comparació poc afortunada. Si Catalunya és una nació i Espanya n'és una altra, les dues són mútuament excloents i no poden superposar-se. No es pot ser danès i francès a la vegada. I, finalment, els jugadors del Barça ho fan per guanyar-se la vida en una empresa, en canvi, els jugadors d'Espanya ho fan per promocionar-se internacionalment com a màxims representants d'una idea col·lectiva de nació. Els representants futboleros d'Espanya han guanyat el mundial, però també han aconseguit fer-nos perdre un altre llençol. I ja en va uns quants.
0
comentaris
Publicitat
� DOBLE COLUMNA - Av. Remolins 24, 43500 Tortosa (Tarragona) | Tel. (+34) 977 58 80 32, Fax (+34) 977 50 20 77
Inici
|
Televisi�
|
Premsa
|
Articles d'opini�
|
Classificats
|
Contacta
